Així doncs, Powell s'ha instal·lat en el paper del socorrista que prohibeix tirar-se a la piscina, quan ja tots estan xipollejant. Bé, sent justos, dotze membres del Comitè s'han enfundat el vestit de bany vermell reglamentari i les ulleres de mirall disposats a vigilar que ningú es diverteixi massa. Mals vigilants. Dos bancs centrals més —el de Suècia ahir i el de Noruega avui— han decidit llançar-se (de nou) a l'aigua, retallant tipus d'interès. El Sweden Riksbank ho va deixar ja en el 2 %. Tots dos bancs centrals van justificar la seva decisió reconeixent que, si bé la incertesa global continua sent elevada —esmentant explícitament els aranzels i els conflictes geopolítics—, la inflació segueix una trajectòria descendent, compatible amb una relaxació monetària. Un raonament que Powell podria haver invocat ahir perfectament per a anunciar una primera retallada.

Ara bé, i si Powell té raó? I si, al final, reapareix la inflació? La qüestió no és menor per als qui, com jo, interpreten que hi ha marge per a concedir (des de la Fed) una retallada i oferir un respir a l'economia —encara que sigui modest—. Em queda clar que, si els preus acaben repuntant amb claredat, Powell serà canonitzat com l'últim guardià del Temple. Però si la inflació no compareix, ai! El seu epitafi serà una mica menys heroic i posarà alguna cosa així com: Mr. Lag Behind. Però no tot serien males notícies per a ell. Els que sempre arriben tard tindrien nou patró.

Abstenint-nos —ara com ara— de jutjar si Powell està desfasat, no deixa de resultar fascinant imaginar el diàleg interior del president de la Fed. Un s’imagina una reflexió del tipus: “Potser la meva prudència està per sobre del que és raonable?” Potser per això va apuntar tímidament la possibilitat de dues retallades enguany. Una prova dels seus dubtes? Tal vegada. Però, si us plau, no llancin el barret a l'aire: a canvi d'aquest gest, va retallar les rebaixes previstes per al 2026 i 2027. Curiosa previsió sabent que, per a llavors, ell ja no estarà per a decidir res.

Tornem a avui. Els seus arguments, i alguns convindran amb mi en això, cauen moltes vegades en una sort de contradicció. D'una banda, afirma que l'economia continua mostrant solidesa. Per un altre, retalla la previsió de creixement del PIB de 2025 del 1,7 % a l’1,4 % (i el de 2026 a l’1,6 %): xifres modestes fins i tot per a estàndards europeus i directament pobres per als Estats Units. És a dir, Powell admet implícitament que l'economia se situarà per sota del seu potencial, la qual cosa en condicions normals implicaria absència de pressions inflacionistes. Està fonamentat en la teoria macroeconòmica moderna que el ritme de PIB potencial en una economia representa el nivell de producció d'aquesta economia quan tots els seus recursos (treball, capital i tecnologia) s'utilitzen de manera eficient, sense generar pressions inflacionistes ni deflacionistes. No és un sostre, sinó un punt d'equilibri macroeconòmic. Conceptualment, llavors, quan PIB real < PIB potencial (que és on Powell ho situa per a enguany i el pròxim) s'observa presència de capacitat ociosa. Això tendeix a desaccelerar la inflació o fins i tot generar deflació. La mateixa Fed incorpora el concepte de l'output gap (bretxa entre PIB publicat i PIB potencial) en les seves projeccions d'inflació. La Fed sol projectar pressions deflacionistes si l'output gap és negatiu per un període sostingut. Però no. Ara Powell (i els 12 del vestit de bany vermell) esperen un repunt de la inflació fins al 3 %. Em va quedar clar ahir que el repunt previst no serà per un excés de demanda, sinó per aranzels. Hem de concedir aquesta possibilitat. En qualsevol cas, és un esdeveniment one-off (no repetible). Com els agrada dir a Jackson Hole: Un one-off és més soroll que cicle. Així doncs, ni l'output gap clarament negatiu que ells mateixos projecten, ni la naturalesa transitòria —one-off— del repunt inflacionari esperat, basten per a justificar la immobilitat gairebé dogmàtica de Powell i els seus.

“The Fed is well positioned to wait and watch”, va dir ahir. Quina frase! Me l'apunto per a repetir-la per a quan vegi com els nostres mandats s'enfonsen amb el mercat mentre jo remoc la meva tassa de te. Quan un periodista —un que ahir feia bé el seu treball— li va estrènyer una mica amb observacions com les que els faig, Powell va respondre amb el clàssic: “We are adapting in real time”, versió estatunidenca del venerable “We are data dependent”, que traduït per als mortals significa: “No tenim ni la més remota idea del que està passant i molt menys de predir.” Però la joia de la jornada va arribar amb aquesta frase: “No one on the committee holds rate paths with a lot of conviction.” Simplement, poètic. Em va recordar una cita del meu estimat W. Churchill, que ve a tomb: “A committee is a group of the unwilling, picked from the unfit, to do the unnecessary.” La Fed, per decisió pròpia, sembla haver abraçat aquesta definició amb sorprenent fidelitat. Pretenen, potser, esperar a retallar tipus fins a aconseguir el risc zero? Si és així, vagin comprant crispetes, perquè tal escenari no existeix.

I, no obstant això, malgrat tot el que s'ha dit, el mercat continua descregudament fort. Ho està sense que ningú li llanci un salvavides des del FOMC (Comitè Federal de Mercat Obert). Sense el bàlsam de les retallades. El que convida a una pregunta simple, però excitant:

Què serà capaç de fer el mercat quan, per fi, la Reserva Federal ajudi?