En un context de canvi climàtic que pressiona tot el sector de la neu, Grandvalira Resorts ha encapçalat en els darrers anys un esforç inversor que no té gaire equivalent al Pirineu català. Les estacions d’Andorra han destinat més de 120 milions d’euros en cinc anys per reforçar infraestructures, garantir neu en temporades irregulars i accelerar la digitalització de l’experiència de l’esquiador. És una aposta de país per mantenir competitivitat internacional i blindar el model econòmic davant hiverns cada vegada més incerts.

El contrast amb el Pirineu català és notable. Mentre Andorra ha consolidat un ritme d’inversió anual que oscil·la entre els 17 i els 39 milions d’euros segons la temporada, a Catalunya les xifres són molt més modestes i sovint fragmentades. A les comarques de Lleida, les onze estacions d’esquí alpí i nòrdic van invertir 17,3 milions d’euros per a la temporada 2023–24, centrats sobretot en sostenibilitat i renovació d’instal·lacions. L’any següent, la inversió total es va situar en uns 18 milions, una xifra significativa però que continua lluny de l’escala andorrana. En paral·lel, projectes puntuals com el pla de 25 milions d’euros a deu anys de Boí Taüll reforcen la idea que el Pirineu català també intenta adaptar-se al nou escenari, però ho fa amb una intensitat menor i amb una dispersió que dificulta la planificació conjunta.

A Grandvalira, en canvi, la concentració de recursos ha permès avenços ràpids. La temporada 2022–23 es van invertir 17,5 milions, que l’any 2023–24 es van convertir en 34,5 milions en actuacions de gran impacte, especialment en remuntadors i millores estructurals. El 2024–25 va mantenir un ritme elevat amb 21 milions d’euros, i per al 2025–26 la previsió és arribar als 39 milions, destinant més d’11 milions només a sistemes d’innivació i una part substancial a la digitalització —des del Mobile Pass fins a torniquets intel·ligents i sistemes de control amb intel·ligència artificial. Aquest volum sostingut situa Andorra un pas per davant en la resposta climàtica i en la capacitat de garantir producte en temporades de neu escassa.

El resultat és un panorama desigual: mentre les estacions catalanes continuen invertint i adaptant-se, ho fan amb un ritme més irregular i, sobretot, amb una dimensió molt inferior a l’esforç que Andorra ha concentrat sota un únic paraigua estratègic. Aquesta diferència d’escala pot acabar condicionant la competitivitat del conjunt del Pirineu, especialment en un futur en què la neu natural serà cada vegada més incerta.