Andorra la Vella.- “Crec que l'objectiu del cooperativisme és generar un parc d'habitatge, cada cop major, que sigui no especulatiu, que quedi fora de les dinàmiques del mercat, de les pujades de preus, etc. I el benefici més important és aquest, és intentar cada cop aconseguir augmentar aquest parc d'habitatge digne, estable i assequible a les nostres ciutats”. D’aquesta manera defensa aquest model Cristina Gamboa, arquitecta i cofundadora de la cooperativa LaCol, establerta el 2014, i que desenvolupa projectes d’habitatge cooperatiu. Gamboa posa en relleu que aquests projectes cooperatius es poden materialitzar en sòl buit, ja sigui públic o privat, però també destaca que s’està “estudiant més i veient els potencials” de la transformació “d’edificis obsolets, en mal estat o inclús a vegades edificis que han estat sempre de lloguer i amb habitants, però que podrien reconvertir-se en propietats cooperatives, en cooperatives d'habitatge”, afegeix. A més a més, reivindica no només aquest model per potenciar l’habitatge sinó el vessant social que hi ha al darrere del cooperativisme i que fomenta, a través del disseny dels espais, “tenir uns llaços més de solidaritat, més de comunitat, més d'ajuda mútua entre nosaltres”.

Les cooperatives d'habitatge tenen una trajectòria de més de 100 anys en països com Suïssa o Dinamarca, on realment han marcat molt la producció i la gestió de l'habitatge, segons explica l’experta. De fet, per exemple a Dinamarca se superen percentatges de més del 30 i el 40%  amb models d'aquest tipus i fins i tot en països com l’Uruguai és una aposta que ha arrelat. El fet que a Espanya o a Andorra s’hagi apostat històricament per models basats en la propietat privada i en el lloguer han fet que propostes d’aquest tipus no hagin tingut rèplica. I això ha vingut acompanyat, destaca Gamboa, per les polítiques públiques. 

Ara, però, aquest model es reivindica com una alternativa a d’altres davant un mercat especulatiu i “un impacte econòmic major i unes desigualtats majors” que porten fins i tot a l'exclusió. “Crec que és en el marc d'aquesta situació, on l'habitatge no està garantit com un dret, en què es fa més palesa la necessitat d'introduir aquests altres models”, conclou.

I què hauria de fer Andorra, que en habitatge cooperatiu parteix de zero per posar les bases per impulsar projectes d’aquest tipus? Un primer pas que veu positiu és precisament el de difondre experiències d’aquest tipus, una acció que es materialitzarà aquest dijous vinent, de la mà de l’Institut Nacional de l’Habitatge que ha plantejat dins del cicle de conferències ‘Noves oportunitats per un habitatge assequible’ la taula rodona ‘Les cooperatives en cessió d’ús: una opció d’habitatge sostenible i assequible’ (19 hores, centre de congressos d’Andorra la Vella). Així, veu interessant que hi hagi un debat i que s’obri la porta a les persones d'interessar-se. Basant-se en l’experiència que LaCol ha viscut a Barcelona, també posa el focus en el suport institucional. “Hi ha hagut un acompanyament de concursos, perquè hi hagi sòl disponible, de negociacions perquè hi hagi un finançament d'instituts de finançament, com l'Institut Català de Finances. És a dir, que hi ha hagut tot un suport institucional també al model”, remarca. I finalment, també apel·la a les fonts de finançament. A Barcelona s’ha apostat molt per un model en què l'ajuntament ha cedit el sòl en la majoria d'ocasions, la cooperativa ha posat “tot el múscul i tota la força de la iniciativa i l'equip tècnic per desenvolupar la promoció, i també s'han encarregat de trobar aquest finançament". Ens diners, a vegades, han arribat a través d’entitats de l'economia social, de finances ètiques, o altres vegades per entitats públiques de finançament. En conclusió, que hi hagi una base social, uns equips tècnics que també coneguin el model i puguin donar suport a implementar-lo; una política pública, i “unes primeres llavors, unes primeres cases pilot". I finalment, que pugui haver-hi un finançament, són les claus que l’arquitecta assenyala per assentar les bases per a l’impuls a projectes cooperatius.

En el cas d’Andorra, on gran part del sòl està en mans privades, una de les solucions podria ser apostar per models de custòdia del sòl. Gamboa detalla que en l'àmbit anglosaxó, són molt conegudes i molt utilitzades les 'community landers’, que bàsicament són entitats tripartides de propietat o custòdia del sol. És a dir, un privat, una administració i una comunitat, compren o accedeixen al sòl.