La recent cimera a Alaska entre Donald Trump i Vladímir Putin va ser presentada com un possible punt d'inflexió. Va acabar amb encaixades, somriures (forçats) i sense avanços visibles -almenys que jo hagi pogut apreciar. Putin, fidel al seu estil, va exigir la cessió de territoris per part de Kíev-. És a dir: La seva rendició. Mentre Trump, també ficat en el seu registre, va suggerir a Zelenski que fes un tracte. Un enfocament molt mercantilista... que a més d'un no li semblarà raonable. Com si la guerra fos una simple transacció de terrers. No soc qui per a dirimir com es resolen els conflictes. Deixo aquesta prerrogativa als estadistes; encara que paradoxalment siguin ells els qui els originen. I és que com advertia Clausewitz, que "la guerra no és sinó la continuació de la política, però per altres mitjans".

L'anomenat 'pla de pau' rus consisteix, essencialment, en el fet que Ucraïna es retiri dels territoris ocupats del Donbàs (Donetsk i Luhansk), així com d'altres regions preses al sud (Kherson i Zaporíjia). Naturalment, exigeix el reconeixement de l'annexió de Crimea i, naturalment, la promesa de no ingressar mai a l'OTAN. A canvi, Moscou, ofereix una cosa tan 'generosa' com una congelació de les línies actuals. Zelenski, per part seva, es prepara per a la seva trobada amb Trump, decidit a no cedir ni el Donbàs ni Crimea, ni qualsevol altra peça que faci olor de cessió territorial. Complicat, doncs.

I, com si l'escena no fos ja prou enrevessada, s'anuncia la caravana europea. Macron, Starmer, Von der Leyen i la resta d'una cohort ansiosa de notorietat. Tots embarcats feliçment cap a Washington amb el propòsit d'exhibir unitat. Però una unitat acompanyada del seu verb preferit: 'exigir'. Això sempre! Exigir és el que millor se'ns dona. Però exigir què, exactament? En tals ocasions els europeus invoquem sempre el concepte de 'garanties'. Garanties de què? El raonable és suposar que es tracta de garanties de l'única cosa que, en veritat, no requereix explicació: La defensa dels interessos europeus -que és lícit, encara que alguns pensin que no necessàriament merescut-. Massa dubtes. Començant per no saber en quina part del galliner de la Casa Blanca els acomodaran a tots.

La pau, com a catalitzador favorable per als mercats... continua demorant-se

Aquest inesperat gir en el qual els líders europeus han decidit que no es tracta només d'un dol a dos (els EUA i Rússia), ni un dol a tres (els EUA, Rússia i Ucraïna), sinó que això ha de reunir les virtuts d'un autèntic espectacle coral, ens afecta com a inversors, i molt. En una coral, com en qualsevol orquestra, tots han d'afinar; i això es complica a mesura que creix el cor -especialment quan hi ha qui confon harmonia amb protagonisme, i d'aquests n'hi ha molts en aquesta història-.

Tal com ho veig (des del punt de vista estricte dels actius financers), la comitiva europea del 'no estàvem convidats, però ja que passàvem per aquí…' -encara que jo prefereixo anomenar-los 'la processó dels espontanis'- pot derivar en la no resolució del conflicte. És el que sol passar quan hi ha massa jugadors (interessos) damunt la taula. En teoria de jocs, el nombre de jugadors importa molt quan es tracta d'aconseguir un punt d'equilibri estable i creïble. I sol ocórrer que, amb massa jugadors, el punt d'equilibri natural aconseguit tendeix a ser no cooperatiu, ja que sol estar dominat per estratègies individuals i, per consegüent, probablement inestable.

Això ens importa. A vostès, i a mi. Perquè qualsevol obstacle per a la resolució d'aquest llarg i costós conflicte suposa un obstacle també per a la bona marxa dels mercats financers. I el que tenim ara mateix damunt la taula és un trencaclosques diplomàtic amb massa peces i cap encaixant. Alguna cosa semblant a una insofrible obra de teatre en la qual cada actor vol imposar el seu propi guió, mentre el públic -nosaltres, els inversors- observa amb preocupació.