Les empreses europees hauran d’abonar un aranzel del 15% sobre el valor dels productes que vulguin introduir als Estats Units. A manca de detalls addicionals, aquesta és la informació essencial que defineix l’acord. En essència, és tot el que cal saber. Dit així, i amb la perspectiva del temps —després de dècades en què els EUA es van erigir en el país més obert al comerç i amb els aranzels d’entrada més baixos del món desenvolupat—, costa veure en aquest acord quelcom favorable per a la Unió Europea o per als seus exportadors. Però no és tan simple. Des de la perspectiva del que podria haver estat —a la llum de les amenaces recents—, què voleu que us digui? L’acord elimina un escenari greu: la possibilitat certa d’aranzels del 30% —o fins i tot del 50% si la UE decidia respondre amb represàlies—. Un camí que podia derivar en una espiral de represàlies, com ja vam veure entre els EUA i la Xina en el segon trimestre d’enguany.

La meva primera conclusió és clara: l’acord assolit entre els Estats Units i la Unió Europea elimina el vent més gran en contra, la incertesa més gran i el principal obstacle que pesava sobre els mercats de valors. Ja sabeu com funcionen els mercats: igual que en física, on un dels principis de Newton estableix que els cossos en moviment tendeixen a conservar la seva trajectòria llevat que una força externa els alteri. Doncs bé, l’acord elimina aquesta força externa. Per tant, com en la física, aquest cos en moviment representat pel mercat pot ara continuar la seva trajectòria. Això és, en essència, el que crec que passarà, més enllà del soroll a curt termini.

Com us deia, és cert que encara resten detalls per conèixer, igual que passa amb altres acords marc subscrits pels EUA amb socis com el Japó. Però l’essencial ja ho sabem i seria poc realista esperar grans revelacions addicionals.

Els trets essencials de l’acord, que concentraran gairebé del tot la capacitat explicativa del que veiem al mercat, són:

1. La Unió Europea pagarà un 15% per vendre els seus productes al mercat nord-americà.

2. La UE es compromet a comprar energia nord-americana per valor de 750.000 milions de dòlars, distribuïts en trams de 250.000 milions anuals durant tres anys. (Això no és necessàriament negatiu per a Europa —suposa un canvi de proveïdor—. És una victòria evident per als Estats Units; mentre que per a Rússia suposa un cop majúscul).

3. La UE es compromet a invertir 600.000 milions de dòlars en sòl nord-americà, destinats —sospito— a equipament militar, fàbriques d’automoció i infraestructura per proveir serveis digitals a Europa des dels EUA. En altres paraules: centres de dades per produir compute capacity en sòl americà, sense contaminar a Europa, i vendre-la a les empreses europees al núvol.

Inevitablement, aquest acord despertarà crítiques dins d’Europa. Si us plau! No n’esperava menys. Alguns el titllaran de rendició davant Washington. Diran que Europa hauria d’haver pressionat més, haver-se recolzat amb més fermesa en la mida del seu mercat, i fins i tot haver amenaçat amb represàlies més severes. Què voleu que us digui? A vegades, el dolent és bo —versió comercial d’aquella cèlebre frase de Nietzsche: “Allò que no em mata, em fa més fort.”— Aquesta és, a parer meu, una d’aquestes ocasions. I als crítics que, fidels a la seva indignació permanent, ja es disposen a saltar contra l’acord abans d’haver entès res, els plantejo tres reflexions que sustenten la meva lectura favorable del que ha succeït:

Primera. La Unió Europea no s’ha recuperat plenament de la crisi de la Covid. Encara més, encara arrossega seqüeles de la crisi financera del 2008. Mentrestant, els EUA han superat ambdues amb molta més agilitat. Podia Europa permetre’s ara una nova crisi? La resposta és no. Per això, ja a l’abril vaig escriure, després del Liberation Day de Trump, que Europa faria bé d’evitar a tot preu una confrontació que derivés en una espiral aranzelària. Per sort, sembla que els líders de la Comissió Europea pensaven en els mateixos termes. I no m’alegra per la coincidència intel·lectual, sinó pel resultat: s’ha evitat una nova crisi.

Segona. El ritme de creixement d’Europa continua sent feble —al voltant de l’1%—, i el llindar de tolerància al dolor econòmic de les nostres elits és molt baix. I encara que hi ha indicis recents de millora a Europa (el PMI puja a 51 i l’índex de confiança del consumidor de la Comissió Europea ha pujat a -14), la veritat és que parlem de valors encara molt pobres. M’agradi o no, la fragilitat europea és evident. Trump, plenament conscient del nostre escàs llindar de resistència, va jugar —com dirien els anglosaxons— the hardball: una estratègia de negociació sense concessions, reservada per a qui sap que té avantatge (i l’altre, desavantatge). Realment algú va pensar que la cèlebre i clàssica fragilitat europea, després de dècades d’anar com un pollastre sense cap, mai ens passaria factura? Heus aquí la factura! No arriba amb la solemnitat dels Acords del Plaza, ni de l’Acord del Smithsonian, sinó en forma d’un acord (en minúscula) que haurà de ser referit als llibres d’història econòmica com l’“Acord del Club de Golf de Trump” signat al forat 19 —després que el president hagi finalitzat el seu recorregut—.

Missatge subliminar: cal ser fort en aquest món. Dit això, continuo sense veure a Europa un compromís seriós en aquesta direcció.

Tercera (i última) reflexió. Tenir una guerra al cor d’Europa pesa —i molt— en qualsevol taula de negociació. I, ens agradi o no, la responsabilitat última de tenir una guerra d’aquest calibre al centre d’Europa recau sobre els mateixos europeus; encara que no faltarà qui culpi, com sempre, els nord-americans -tot un costum al vell continent-. Us diré una cosa més. A mesura que la guerra a Ucraïna s’allargui, la dependència europea dels EUA s’intensificarà, com ja va passar —no està de més recordar-ho— en almenys dues grans ocasions anteriors. Alguns diran que simplifico. Ho sento. És que estic prenent alçada per captar la realitat en tota la seva amplitud. No em fa vergonya dir que, de fa un temps ençà, aplico fil per randa els ensenyaments de Marc Aureli: elevar-se per sobre del soroll ajuda a comprendre millor el conjunt.

Tots aquests factors —la nostra sensibilitat al xoc, el nostre pobre creixement, la nostra fragilitat manifesta— expliquen la postura conciliadora de Brussel·les i el desenllaç a Escòcia aquest diumenge. Això és el que els crítics de l’acord haurien d’entendre abans de llançar-se a opinar des d’una tribuna mal informada, o en ple exercici d’inèrcia ideològica.

Personalment, considero l’acord com un got més que mig ple. Un aranzel del 15% és més costós que el 2% anterior, sí, però incomparablement millor que el 30% que ens amenaçava. Sectors com l’automoció, pharma o semiconductors queden dins el règim general del 15%. Així i tot, això és molt més benigne que el 25% que els EUA imposen a productes d’automoció de Mèxic o el Canadà, els seus socis en el tractat USMCA (antic NAFTA). A dir veritat, jo esperava un 25% com a mínim per als automòbils europeus, així que dono per boníssim el 15%. Sospito que el canceller alemany, Friedrich Merz, també, a jutjar pel seu entusiasme després de l’anunci.

Queda danyada la competitivitat europea?

En termes de competitivitat, l’acord és positiu per a Europa, encara que sembli contraintuïtiu. La UE suportarà un aranzel més alt que el Regne Unit, comerciarà en igualtat de condicions amb el Japó, i gaudirà d’uns aranzels moltíssim més baixos respecte a la Xina, els productes de la qual s’enfronten a tarifes conjuntes del 55%. I com que la Xina sí que és un competidor estratègic per a Europa —i el Regne Unit, no—, això representa una millora neta per a Brussel·les.

[*Incís energètic*]: El 2024, els EUA van exportar 4 milions de barrils diaris de cru i compten amb una capacitat d’exportació de gas natural liquat de 15.000 milions de peus cúbics per dia. Als preus actuals, el valor de les exportacions totals d’energia nord-americana ronda els 141.000 milions de dòlars. Aleshores, com gastarà Europa 250.000 milions anuals en energia nord-americana? O bé Brussel·les se n’ha adonat i assumeix que aquesta xifra mai no es pagarà, o bé Washington preveu duplicar la seva capacitat exportadora i cobrar-se la factura. En aquest cas, prepareu-vos per a un mercat energètic saturat... i per a una baixada de preus que, com sempre, el mercat agrairà.

Conclusió

L’acord elimina una gran font d’incertesa. Pot representar un cost per a certs sectors, però reforça la posició d’Europa davant la Xina. I la major claredat podria desbloquejar i impulsar decisions de despesa i inversió pendents que compensin l’impacte aranzelari. Per tot això, el considerem —i així ho reflectim en els nostres mandats d’inversió— un desenllaç positiu. Per a la Unió Europea... i, sobretot, per als Estats Units, on la recent llei pressupostària OBBBA incorporava retallades sensibles en àrees com les subvencions per a assegurances mèdiques individuals al mercat ACA —cosa que amenaça d'augmentar la factura de les assegurances mèdiques i que milions de persones decideixin no renovar-les; d’aquí la forta caiguda en les cotitzacions de les empreses d’assegurances nord-americanes—. Amb ingressos aranzelaris inesperats, Trump podria estendre aquestes subvencions. Si el Congrés ho aprova, el sector salut podria experimentar una revaloració significativa —d’entre el 30% i el 40%. És per això que estem considerant invertir ara en aquest segment.

Per al conjunt del mercat, l’acord és favorable. Sense l’amenaça d’una força externa, el cos en moviment —el mercat— pot seguir la seva trajectòria.